L'origen de la tradició
Per entendre l'actual conjunt catedralici de la ciutat de Tortosa i la devoció a la Santa Cinta, cal tenir presents els segles d'història que ha deixat la seva empremta tant en les tradicions com en els espais arquitectònics que han arribat als nostres dies.
L'actual catedral de Santa Maria de Tortosa (1345-1775), d'estil gòtic i façana barroca, representa la darrera iteració d'un procés en el qual es va substituir la catedral romànica preexistent, que havia estat consagrada l'any 1178. Segons la tradició, aquell mateix any va ser quan la verge, acompanyada dels apòstols sant Pere i sant Pau, es va aparèixer a mitjanit a un sacerdot i li va lliurar la Santa Cinta com a símbol d'amor i protecció a la ciutat de Tortosa. Des d'aquella nit, la relíquia i la catedral de Santa Maria van quedar íntimament vinculades.
L'espai catedralici
Si un passeja per la nau de la catedral, es trobarà amb l'arquitectura característica del gòtic català. Hi destaca l'absis de planta heptagonal amb doble deambulatori, que dota la capçalera d'una solució singular que aporta una gran continuïtat espacial i visual.
Pel que fa a la composició de l'espai, la catedral manté una elegància sòbria, marcada per la verticalitat de les columnes i els tres nivells de coberta rematats amb voltes de creueria, que permeten obrir finestrals per on la llum es filtra a través de les vidrieres policromades i canvia la percepció de l'espai amb el transcurs de les hores. El conjunt catedralici es completa amb diferents espais que s'organitzen al voltant del claustre, el qual connecta amb l'exterior a través de dos accessos.
El culte a la Santa Cinta data de l'edat mitjana i, a mesura que la devoció creixia, especialment com a protectora de les dones embarassades, va ser necessari construir una nova capella que donés resposta al creixent nombre de fidels. Així, des del segle XVII, es va fer un gran esforç per construir la Reial Capella de la Mare de Déu de la Cinta, que després d'una primera consagració l'any 1725, finalment va ser inaugurada el 1825.
L'entrada a la capella des de l'espai de la nau suposa un contrast fort, on el gòtic auster dona pas a l'esclat del barroc, gràcies a les dimensions i a una gran riquesa decorativa. Aquí no trobem la pedra nua, sinó l'espectacularitat del marbre de Tortosa (també conegut com a marbre de la Cinta o brocatello) i els frescos que cobreixen les voltes de canó i la cúpula, la qual il·lumina l'espai amb una llum tènue que fa vibrar els nombrosos acabats daurats.
A la capçalera de la capella hi ha un imponent retaule de marbre amb la imatge de la Verge de la Cinta i el tabernacle on es troba l'excepcional urna d'argent que guarda el portareliquiari petit de la Santa Cinta. Aquí, els elements arquitectònics i artístics es posen al servei de la relíquia i actuen com un gran espai escenogràfic dissenyat per glorificar la Verge i custodiar el reliquiari.
La festivitat de la Santa Cinta
Aquest patrimoni material té un gran valor històric, arquitectònic i artístic, però el seu valor identitari només s'entén plenament el primer diumenge de setembre. Durant les festes de la Cinta, la catedral recupera la seva funció més profunda com a cor viu i emocional de la ciutat.
Així, el dia de la Cinta, l'espai es transforma i el recolliment de la nau gòtica és substituït per la presència multitudinària de tortosines i tortosins, autoritats, pubilles, pubilletes i (des de fa poc) hereus que porten els vestits tradicionals, a més dels membres de la Reial Arxiconfraria de la Mare de Déu de la Cinta i de la Cort d'Honor de la Mare de Déu de la Cinta.
Des de les primeres hores del matí, les campanes de la seu anuncien el gran dia. Durant el matí se celebren misses a la Reial Capella, que donen pas a la missa pontifical, presidida pel bisbe de Tortosa. A la tarda, la solemne processó transita pels carrers de la ciutat amb la representació de la Verge i la Santa Relíquia, dues importantíssimes peces d'orfebreria.
Però el moment més emocionant, l'autèntic punt àlgid de la festivitat, és l'entrada de la Santa Cinta. Quan cau la nit, és el moment de tornar a casa. Des de la nova plaça que mira al riu Ebre, amb les muntanyes dels Ports al fons, la relíquia creua solemnement la portalada principal de la imponent façana barroca i s'inicia el vibrant repicar de les campanes al vol i del carilló situat a l'interior de la catedral, mentre la multitud congregada entona l'himne a la Mare de Déu de la Cinta.
En aquest moment, l'arquitectura també té un paper important que va més enllà de l'escenografia. Les altes naus gòtiques actuen com una caixa de ressonància i amplifiquen el cant col·lectiu mentre el so es barreja amb el repic del carilló. No és només sonoritat, és una vibració que amplifica l'emoció del moment i es percep físicament.
Un cop finalitzada la cerimònia, la normalitat i el silenci tornen a omplir lentament els espais de la catedral fins a la celebració següent en honor de la Verge. Així, la tradició que va començar aquella nit del 1178 es reescriu cada mes de setembre, i és testimoni, any rere any, que els monuments no es conserven vius només amb obres de manteniment i de restauració (d'altra banda, totalment necessàries), sinó omplint-los de sentit i de vida.
