Els balls parlats són un dels gèneres més elogiats del teatre popular de carrer, que tenen plena vigència i popularitat, sobretot a les comarques de la Catalunya Nova. Combinen coreografies elementals al compàs de músiques rudimentàries amb uns parlaments dialogats i en vers. Tradicionalment, la seva transmissió ha estat sobretot oral; els textos més antics que se n'han conservat es fixen per escrit de forma tardana i bastant descurada, a través d'un model de llengua col·loquial.
Les seves danses són col·lectives i generalment enllacen les diferents parts de la representació teatral i la desplacen d'un lloc a un altre de l'espai urbà, ja que el ball s'escenifica de manera itinerant. Els balls parlats s'inscriuen de ple en la cultura popular; generalment es tracta d'obres anònimes i de datació desconeguda que es transmetien de manera oral. Això ha provocat que algunes d'aquestes representacions hagin caigut en l'oblit i hagin acabat desapareixent.
Existeixen molt poques evidències escrites dels textos, i encara menys de les partitures de les melodies o la descripció dels moviments del ball. Això s'explica perquè, majoritàriament, els actors tenien un grau d'instrucció molt bàsic -o fins i tot nul- i, per tant, les obres es transmetien oralment. Els membres del ball, doncs, es limitaven a reproduir allò que algú els havia ensenyat o que havien sentit en actuacions anteriors. Aquesta dinàmica propicia que s'introdueixin canvis en els textos, variacions que s'han detectat en els pocs registres conservats d'un mateix ball datats en anys diferents. Gràcies a la memòria històrica, alguns d'aquests balls s'han mantingut o s'han pogut recuperar després de molt de temps sense haver estat posats en escena.
D'entrada, cal dir que la tradició de balls parlats al Camp de Tarragona ve de molt antic i, tot i que el període amb més notícies sobre aquests balls va des de la meitat del segle XIX fins als anys vint del segle XX, hi ha representacions des del segle XV: la primera documentació del Ball de Dames i Vells de Tarragona data de l'any 1514.
Alguns dels especialistes del teatre i de la cultura populars sostenen que els balls parlats tenen uns orígens religiosos, i els vinculen amb els antics misteris medievals, uns drames teatrals que es representaven a l'interior de les esglésies, lligats a la festivitat del Corpus Christi. Aquesta consideració seria vàlida per als balls parlats de caràcter hagiogràfic, que relaten les vides i els miracles de sants, advocacions de la Mare de Déu i aspectes relacionats amb la vida de Jesucrist i acostumen a estar relacionats amb els patrons de la localitat on es representa el ball. A les nostres comarques podem trobar-ne alguns exemples:
- el del Degollament de Sant Joan Baptista (Rodonyà)
- el de la Mare de Déu de la Candela (Valls)
- el de la Mare de Déu o de l'Aparició (Reus)
- el de Sant Abdó i Sant Senén (Almoster)
- el de Sant Andreu (la Selva del Camp)
- el de Sant Bartomeu (Albinyana, Roda de Berà)
- el del Sant Crist (Salomó)
- el de Sant Esteve (Vila-seca)
- el de Sant Miquel i Diables (Tarragona, Vilafranca del Penedès...)
- el de Sant Pere Armengol (la Guàrdia dels Prats)
- el de Sant Sebastià (Riudoms)
- el de Santa Magdalena (Bonastre)
- el de Santa Rosalia (Torredembarra)
- el de Santa Úrsula (el Milà)
No obstant això, l'explicació de l'origen hagiogràfic no acaba d'encaixar amb els balls de tema profà, que deuen estar relacionats amb les manifestacions del teatre popular medieval i renaixentista. Els balls profans presenten una gran varietat de temàtiques:
- Els balls de bandolers, com el de Serrallonga, a Tarragona, Torredembarra, Vilafranca del Penedès, Vilanova i la Geltrú i Sant Quintí de Mediona, o el de Marcos Vicente, que podem veure a Reus, Tarragona, el Vendrell, Maspujols, Arbolí i Sant Pere de Ribes.
- Els balls exemplars, com el de la Rosaura, a Reus, Vilafranca del Penedès, Sitges i Valls, o el de la Sebastiana del Castillo, a Tarragona.
-
Els balls coreogràfics, com el de Gitanes, interpretat a diverses localitats del Vallès, de la Catalunya Nova i del País Valencià, o el de Pastorets, que es pot veure a Reus, Sitges, Valls i Tarragona.
-
Els balls satírics, com el de Sogra i Nora, recuperat a Tarragona l'any 2025; el de Malcasats, que s'interpreta al Vendrell, Vilafranca, Torredembarra i Vilanova i la Geltrú, o el de Dames i Vells, molt popular a Tarragona, l'Arboç del Penedès, Valls, Reus, Alcover, Constantí o Mont-roig del Camp.
Tradicionalment, els balls eren representats pels gremis -agrupacions de persones que exerceixen un mateix ofici. En el cas concret del de Dames i Vells de Tarragona, tenia cura de la seva execució el gremi de forners i el dels descarregadors del port. Quan a principis del segle XIX la legislació va provocar la pèrdua d'influència dels gremis i la seva decadència, va propiciar la desaparició del finançament als balls parlats. Durant la postguerra, la festa va perdre elements del seguici popular, i no serà fins a la represa de la democràcia que la popularització de la festa permetrà recuperar els elements del seguici, entre els quals els balls parlats, ara de la mà de la iniciativa ciutadana i d'associacions locals. El primer a fer-ho, a la ciutat de Tarragona, va ser el de Dames i Vells l'any 1981.
Estructura dels parlaments o versots dels balls parlats
Els textos dels balls parlats, també anomenats versots, estan escrits amb una mètrica i una rima concretes per tal de donar al text l'aparença d'una cançó. Majoritàriament, els versos són heptasil·làbics -és a dir, que tenen set síl·labes- i estan agrupats en estrofes de quatre versos en què rimen seguint diverses estructures.
En aquest fragment del Ball de Sant Esteve, de Vila-seca, hi podem observar una estructura creuada, en forma ABBA, on el primer vers rima amb el quart, i el segon rima amb el tercer:
|
Quan era al Pla de Maset, sento una tronada seca, m'aixoplugo a Vila-seca, hi corro com un coet. A què són aquets grans crits? Per què toquen les campanes? Venen persones galanes, són jóvens, grans i petits. Aquí respon lo Conill: "Xiquets, que sou a la lluna?" Fan una dansa comuna. Veus com ballen los xics? Brill! Sant Esteve, gloriós, omplert de divina gràcia, allibera'ns de desgràcia, a vestir me'n vai, joiós. |
Aquest bocí del Ball de la Rosaura de Valls és un exemple de rima encadenada, on el primer vers rima amb el tercer i el segon ho fa amb el quart, en una estructura ABAB:
|
Espectadors d'aquest ball: la faula que aquí s'exposa reflecteix en un mirall que el mal ni mor ni reposa. De Rosaures, n'hi ha moltes, sobren els violadors, s'han d'encendre més revoltes per extirpâ'n les llavors. Ho hau de dir ben fort, així, amb tot l'aire del pulmó: si dic sí, vol dir que sí, si dic no, vol dir que no! |
Aquest passatge del Ball de Dames i Vells de Tarragona presenta una estructura ABCB, on el primer i el tercer vers són lliures i només rimen el segon i el quart:
| VELL 1 |
Mare de Déu del Remei, naltros us fem alabances, prô vós no ens foteu ni cas. Què passa? Esteu de vacances? Beneïda santa Tecla, amb la que ens està caient i ni Déu no mos empara. Prô què collons esteu fent? |
| DAMA 1 |
No reneguis contra el cel que tindràs una desditxa! |
| VELL 1 |
Prô a què més mos pot passar? Que ens caigui a trossos la pitxa? Atenció, tarragonins, pareu ben bé les aurelles i sabreu los disbarats d'aquetes quatre parelles. |
Registre lingüístic
Com demostren aquests versots, el model de llengua dels balls parlats presenta moltes característiques de la parla col·loquial, esquitxada de solucions geolectals pròpies del català del Camp de Tarragona: a què són aquets grans crits?, són jóvens, "xiquets, veus com ballen los xics, per extirpâ'n, ho hau de dir ben fort, naltros, les aurelles…
No tots els balls recorren a un model col·loquial en els seus versots. Els balladors d'ara, a diferència dels de començaments del segle XX, estan escolaritzats i els parlaments ja no es transmeten de manera oral. Actualment, els textos venen redactats en un model de llengua normativa, per regla general. Alguns balls, però, conscients del pes que té la llengua del carrer, que s'expressa habitualment en un registre col·loquial, recorren a la col·loquialitat per donar més versemblança al text i a l'acció que s'hi desenvolupa, i la fan més propera a l'espectador.
Molts balls parlats, hereus del teatre popular medieval, han anat apareixent arreu de les nostres comarques, recuperats després d'anys caiguts en l'oblit o sorgits de nova creació a imitació dels recuperats. Això demostra que el teatre popular, emmarcat, sobretot, en l'àmbit de les festes majors o d'altres festivitats, gaudeix de plena actualitat.
La festa cohesiona, identifica; la festa dinamitza una col·lectivitat. Amb les seves tradicions, la festa és un signe d'identitat de les comunitats humanes. Expressa les nostres creences, la nostra idiosincràsia, la nostra manera de ser i d'interpretar el tros de món on ens ha tocat néixer i viure. La nostra festa ens fa ser com som dins la diversitat de la col·lectivitat humana. Cada poble, cada país i cada nació té unes creences i unes tradicions que han anat passant de generació en generació i que els identifiquen. Els balls parlats són una mostra d'aquesta tradició que, malgrat haver viscut períodes de decadència, ens connecta amb les nostres arrels.
